1.La arquitectura

L'arquitectura va néixer a la prehistòria, durant el Neolític, quan diversos grups humans van desenvolupar un estil de vida sedentari basat en l'agricultura. Aquest nou mode de vida va comportar el desenvolupament d'habitatges estables i recintes cerimonials, els quals van anar evolucionant estèticament a partir d'elements simbòlics presents en el context sociocultural on es desenvolupaven en aquell moment. Així van sorgir, per exemple, els dolmens i cromlechs a Europa, construïts amb enormes blocs de pedra. A mesura que les societats es feien més complexos i extenses, van sorgir els primers nuclis urbans tancats, amb habitatges agrupats al voltant de llocs sagrats. D'aquesta manera van néixer les altes cultures de l'Orient Mitjà: Mesopotàmia i Egipte, que van arribar nombroses obres arquitectòniques, de les quals destaquen, per exemple, els sistemes d'irrigació, els zigurats, els temples i les piràmides.

L'arquitectura urbana antiga estava preocupada per la construcció d'estructures religioses i edificis que simbolitzessin el poder polític dels governants. Van ser els antics grecs i romans els qui van perfeccionar l`arquitectura, assentant les bases de l'arquitectura clàssica i convertint-la en punt de referència per als propers segles. Durant aquesta etapa es van desenvolupar els arcs i columnes estilitzades, es van treballar la pedra calcària i el marbre, els sistemes d'irrigació i els aqüeductes, ciutats sanejades i es va donar origen al concret. Com a exemples de l'alt grau de desenvolupament arquitectònic durant aquella època, es tenen al Partenon d'Atenes i al Colosseu Romà. L'arquitectura índia i xinesa va influir en formes a tota Àsia i l'arquitectura budista en particular va adoptar diversos sabors locals. Durant l'Edat Mitjana europea, van sorgir estils paneuropeus de catedrals i abadies romàniques i gòtiques, mentre que el Renaixement va afavorir les formes clàssiques implementades per arquitectes coneguts pel seu nom. Més tard, els rols d'arquitectes i d'enginyers es van separar. L'arquitectura moderna va començar després de la Primera Guerra Mundial com un moviment d'avantguarda que buscava desenvolupar un estil completament nou apropiat per a un nou ordre social i econòmic de postguerra enfocat a satisfer les necessitats de les classes mitjana i treballadora. Es va posar èmfasi en les tècniques modernes, els materials i les formes geomètriques simplificades, aplanant el camí per a les superestructures de gran alçada. Molts arquitectes es van desil·lusionar amb el modernisme que van percebre com ahistòric i antiestètic, i es va desenvolupar l'arquitectura postmoderna i contemporània.